Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle información relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso.

Respondre al missatge

Nom:
Correu:
Assumpte:
Icona del missatge:

Verificació:
Escriu les lletres mostrades al dibuix
/

Escriu les lletres mostrades al dibuix:
Escriu montgat a la casella següent:

Pel bé de tots modera els teus comentaris.
Qualsevol missatge o comentari que contingui violència implícita o explícita pot ser eliminat sense previ avís


Sumari de Temes

Publicat per: Admin
« el: Juny 08, 2020, 06:51:13 pm »

Ningú dubta que la salut és un servei públic imprescindible. Però existeix la mateixa consciència i percepció sobre l'educació? En la situació actual es requereixen plans de xoc preventiu perquè sigui accessible a tota la població.

Jaume Carbonell Sebarroja*
Colaborador de montgat.net

“Els governs que estalvien despeses en els últims anys retallant serveis de salut ara gastaran molt més a causa de l’epidèmia”, sosté Ignacio Ramonet a Un hecho social total, un brillant i documentat article amb tota sort de dades i sòlides argumentacions. En efecte, a partir de la crisi del 2008, les polítiques antisocials de bona part dels governs –als quals no els va tremolar el pols a l’hora d’aplicar severes retallades en salut, educació i benestar social– s’han vist complementades amb els processos de privatització, seguint la consigna sacrosanta de més mercat i menys Estat. Ara en paguem les conseqüències i tot són improvisacions i bones promeses pel que ve a dir-se la nova normalitat.

Ningú discuteix, per raons òbvies, que la sanitat és un servei públic essencial i imprescindible, però ho és l’educació en les prioritats de l’agenda política i en la consciència de la ciutadania? Ningú posa en dubte que, per raons diverses, és important i tothom s’atreveix a opinar i a pontificar sobre com hauria de ser l’educació i el que hauria de fer el professorat, encara que molts opinadors fa temps que van deixar les aules. Però, més enllà de la retòrica, la frontera entre l’important i l’imprescindible és abismal.

Ara, en què bona part dels analistes coincideixen que els Estats han de recuperar el seu protagonisme, és l’hora també que l’educació pública per tota la població, des de l’educació infantil fins a la universitat i l’educació de persones adultes –des del bressol a la tomba–, mereixi l’estima i la dignificació que es mereixen. Per això es requereix, sobretot, assentar bé aquests dos pilars: l’acció de l’Estat –de les seves administracions centralitzades i descentralitzades– i el compromís de la comunitat educativa: professorat, alumnat, família i altres professionals educatius i actors socials. Només a partir d’aquesta convergència de sensibilitats i voluntats es pot construir l’escola pública comunitària: l’escola del poble i per al poble.

A l’Estat li correspon, sobretot, tenir la convicció profunda que l’escola pública és un servei essencial i obrar en conseqüència, construint i dotant als centres amb els recursos necessaris, baixant les ràtios per garantir una millor cura i aprenentatge, i contractant més professorat i altres equips multiprofessionals que incloguin l’atenció psicològica, l’orientació i la intervenció social. Quelcom que únicament pot aconseguir-se si el percentatge destinat a educació s’acosta al 6% del Producte Interior Brut. Són molts diners, clar, però cal entendre-ho com la millor inversió de futur perquè, igual com succeeix en sanitat, la despesa que ens estalviem ara serà més gran en el futur, en haver d’afrontar els costos quantitativament i qualitativament majors que suposen l’elevat nombre de fracassos, desercions, mancances culturals i accentuació de tota mena de desigualtats. D’aquí la necessitat de plans de xoc de caràcter preventiu.

D’altra banda, l’Estat ha de garantir el ple dret a l’educació per tothom mitjançant la gratuïtat per accedir a tots els nivells educatius sense restriccions, la qualitat en els processos d’ensenyament i aprenentatge i l’obtenció d’uns resultats diversos però reeixits per tot l’alumnat. Perquè l’escola inclusiva, de la qual tant es parla, no hauria de deixar a ningú en el camí. Poques vegades s’ha expressat tan bé aquest desig com a Carta a una mestra, escrita pels alumnes de l’escola de Barbiana on s’explica l’obstinació del seu mestre, Dom Milani, per demostrar que l’èxit escolar és possible quan es posa l’accent en les altes expectatives i possibilitats de l’alumnat, i no en les seves dificultats. Milani explicava una i cent vegades les coses perquè tot el grup les entengués, convertint la classe en una animada i permanent conversa on el llenguatge i el pensament conformaven l’ADN del procés educatiu: “L’aprenentatge ha de prioritzar el raonament i l’ús crític de la paraula: si no es domina la paraula difícilment es podrà participar i ser subjecte de drets”. Una lliçó preciosa sobre l’escola que ensenya a pensar de manera inclusiva i democràtica, i que posen el focus en tres conceptes inherents al públic i al bé comú: equitat, qualitat i èxit.



A l’educació pública se li presenta un desafiament majúscul que no sempre afronta adequadament: trencar els murs físics, ambientals mentals i simbòlics, així com els estereotips i prejudicis culturals, ètnics i de gènere, per aconseguir una educació en valors i drets democràtics que permeti avançar cap a una emancipació individual i col·lectiva. L’escola pública perd la seva raó de ser quan no aconsegueix acollir la més àmplia heterogeneïtat social de l’alumnat, provocant processos de segregació i fins a guetos escolars. També la perd quan, havent de respectar i atendre la necessària diversitat de l’alumnat, acaba reforçant o reproduint la desigualtat. O quan en nom de la igualment desitjable autonomia pedagògica dels centres, es percep una marcada diferenciació social. A qui correspon regular aquests processos? Ni és convenient deixar-ho només a mans de l’Estat, mitjançant un intervencionisme massa reglamentista i burocràtic, però tampoc es pot deixar al socaire de cada centre. Es requereixen poders compartits i coordinats de control democràtic per part de l’Estat i de la comunitat educativa, per fer possible aquesta educació pública. Els contrapoders comunitaris serveixen per denunciar i controlar derives burocràtiques, economicistes i autoritàries, que posen en perill el respecte als Drets Humans i a la pròpia essència del bé públic i de la justícia social.

L’escola pública comunitària, com s’ha assenyalat, és finançada, regulada i controlada democràticament per l’Estat, però el que li dóna vida i sentit és la participació quotidiana de tota la comunitat, amb les seves veus, relacions, pràctiques educatives i iniciatives de tota mena. Amb els projectes educatius i pedagògics de cada centre, amb el capital cultural al servei de l’escola i amb les innovacions pedagògiques que es nodreixen de la rica tradició pedagògica que tracten d’enriquir amb les noves aportacions de la modernitat i adaptar a cada context específic. Les metodologies són afortunadament molt variades, i sempre és bo fugir de la uniformitat i de la temptació de les modes, però com diu el proverbi, no tots els camins condueixen a Roma. Hi ha evidències i suficient experiència acumulada per entendre que hi ha maneres d’ensenyar i aprendre que afavoreixen més que uns altres el desenvolupament d’un pensament lliure i crític, d’un coneixement significatiu i profund i del desenvolupament integral de l’alumnat en totes les seves dimensions. Que ajuden a detenir-se en el més bàsic del currículum –cotinguts i competències, que en cap cas s’oposen sinó que es complementen–. Que omplen de vida les aules, mentre s’educa al mateix temps en l’entorn natural i social. Que afavoreixen la lectura i la comprensió del món, local i global, i la necessitat de transformar-lo, al mateix temps que millorem els nostres col·lectius en els quals intervenim i ens transformem com a persones, perquè, com molt bé diu Tolstoi, “tothom vol canviar el món, però ningú vol canviar-se a si mateix”.

Finalment, cal subratllar que a l’escola pública comunitària es conjuguen dos verbs molt emblemàtics: acompanyar i participar. El primer comporta l’acolliment, l’ajuda, la cura, el seguiment i l’acompanyament cultural, social i emocional perquè qualsevol alumne progressi adequadament i trobi a l’escola l’estima que precisa a cada moment. Així mateix, suposa la cura mútua entre el professorat i l’acompanyament que requereixen les seves intervencions a l’aula i els processos d’innovació col·laboratius. I, per descomptat, comporta una estreta relació i intercanvi educatiu amb les famílies. Sense oblidar tota la contribució educativa del territori, condensada en espais naturals, socials, artístics i culturals.

I l’altre verb genuí de tota comunitat democràtica és participar. És a partir d’aquí que es pensa, es viu i s’actua democràticament. Que es comparteixen espais de deliberació i presa de decisions col·lectives. Aquestes veus intergeneracionals construeixen i enriqueixen dia a dia l’escola comunitària. Però també aquestes veus, incardinades en nombrosos col·lectius i xarxes educatives, demanen ser escoltades més enllà d’aquest espai micro perquè les polítiques educatives que afecten a tota la població siguin el resultat d’aquest necessari compromís democràtic. entre l’Estat i la comunitat.


*Pedagog, periodista i sociòleg. Ha estat director de la revista “Cuadernos de Pedagogía” i professor a la Facultat d´Educació de la Universitatde Vic fins a la seva jubilació.  Actualment és president del consell assessor del “Diari de l´Educació”. És autor d´una dotzena de llibres. El darrer és: “L´educació és política”
SimplePortal 2.3.5 © 2008-2012, SimplePortal