Montgat.net

Notícies Montgat => Noticias => Missatge iniciat per: Admin en Març 15, 2020, 09:36:46 am

Títol: ELS FEMINISMES DEL 8-M. “Juntes i diverses per una vida digna”
Publicat per: Admin en Març 15, 2020, 09:36:46 am
ELS FEMINISMES DEL 8-M. “Juntes i diverses per una
vida digna”


(https://ined21.com/wp-content/uploads/jaume-carbonell-Magazine-INED21.jpg)Jaume Carbonell Sebarroja
Colaborador de montgat.net

En aquest text comentem el contingut de les dues
les dues manifestacions més nombroses a Barcelona
en motiu del dia internacional de la dona treballadora,
un debat a Montgat entre dones de diverses
generacions, les velles i noves reivindicacions i, per
últim, l´importància de l´educació per conquerir la
igualtat i l´alliberament de la dona.


1er acte. Divendres 6 de febrer. Manifestació
estudiantil.


Aquest dia el “Sindicat d´Estudiants” i “Lliures i
combatives” convoquen una vaga general estudiantil
feminista, antirracista i antifeisixta, i una manifestació al
centre de la ciutat, amb milers de joves i alguns nois,
poquets. En un dels cartells de la convocatòria es pot llegir:
“Prou justícia masclista i violència contra les dones.
Educació sexual inclusiva al sistema educatiu”.

En la revista que es distribueix de “Lliures i
combatives”, expressió d´un feminisme revolucionari i
anticapitalista, s´ataca l´extrema dreta, el seu masclisme i
la seva xenofòbia, així com el pint parental, amb l´eslògan
del “No passaran” ben visible a la capçalera de la marxa.
Es posa el focus en la violència masclista, recordant que
l´any 2019 es tanca amb 99 dones assassinades -xifra
rècord des del 2014 i aquest any ja en portem 17-, en la
justícia patriarcal, la desigualtat i la precarietat laboral,
l´opressió de les cures, les retallades en dependència, en
els desnonaments i en l´ensenyament públic. Una altra
dada significativa: 1/3 de les dones ha sobreviscut a alguna
forma de violència basada en el gènere, molt freqüentment
per part d´algú de la seva pròpia família.

Durant la marxa, que combina la celebració amb la
reivindicació, se senten crits com aquests: “Visca, visca,
visca, la lluita feminista”; “Sense la dona no hi ha revolució”;
“No es abuso, es violación”; o “Els carrers seran
feministes”. Una bona part dels nombrosos cartells, alguns
força imaginatiis, fan referència a l´assetjament sexual i al
respecte al cos de les dones: “Ni la tierra ni las mujeres
somos territorio de conquista”; “La manada viola a una
chica. La justicia a todas nosotras”; “Mi vida tiene valor, mi
cuerpo no tiene precio”; “Se trata de acoso. Yo no te
provoco. No me voy a tapar. No me tienes que tocar”; “Las
mujeres no están escritas en braile. No hace falta tocarlas
para conocerlas”; “Si duele no es amor”; “Yo decido con
quien me visto y con quien me desvisto”. Algunes parlen de
la por d´anar soles pel carrer o de la falta de por: “Mamá,
tranquila, hoy no voy sola por la calle”; “Nos quitaron tanto
que acabaron quitándonos el miedo”.

Alguns textos ataquen directament al masclisme i el
patriarcat, tot reivindicant el matriarcat, la igualtat i la lluita
feminista: “El machismo mata más que el Coronavirus”; “Tu
miedo a la libertad se llama machismo”, “El patriarcado me
da patriarcadas”; “El feminisme és una forma de viure
individualment i de lluitar col-lectivament”; “Empieza el
matriarcado”. L´educació sexual també hi és força present:
“Eduquem a no violar. No a protegir-se d´una violació”; “”No
educar en la igualdad es adoctrinar contra el odio”;
“Eduquem a nens i nenes sense discriminació i no caldrà
castigar als homes i a les dones”. Ah, tampoc hi falten al-
lusions a sèries tan emblemàtiques com Harry Potter: “Sin
Hermione Harry habría muerto en el primer libro”.

2on acte. Diumenge 8-M. La manifestació a
Barcelona.


¿Quanta gent hi havia? Unes 50.000 persones segons
la guàrdia urbana, 300.000 segons les organitzadores. Més
enllà del ball de xifres, podem dir que n´hi ha molta, que el
moviment feminista resisteix i avança amb força i, si no fos
pel Coronavirus, és possible que el nombre hagués estat
major. El més destacable és la transversalitat social i
intergeneracional: des de noies de 13 i 14 anys -la joventut
és el col-leciu més nombrós- fins a jubilades. S´hi barregen
àvies, filles i netes, de classes mitges i baixes, amb una
forta presència de dones migrants llatines. No hi ha avui
cap moviment social amb tanta diversitat. Aquesta també
es reflecteix dins del moviment feminista, que ho expressa
molt bé amb el lema de la convocatòria: “Juntes i diverses
per una vida digne”. La manifestació arrrenca a la plaça
universitat i acaba a l´Arc de Triomf amb la lectura d´un
manifest i molta mùsica, encara que aquesta tampoc hi
falta al llarg de la marxa, festiva i reivindicativa.

Els crits no són gaire diferents dels de la manifestació
del divendres. Ara bé, els textos i les consignes dels
cartells i pancartes amplien el focus del feminisme,
associant-lo al racisme, a la situació de los dones migrants i
refugiades, a la pobresa i al cor del sistema capitalista. Cal
recordar que dels 35 milions de refugiats i desplaçats al
món, més del 80% són dones, nens i nenes. Així, un
nombrós col-lectiu de dones mexicanes, molt ben
organitzat i amb escenficacions permanents, denuncia
l´extrema violència: “En México hoy 10 mujeres no llegarán
a casa”; “2020, + fenicidios que días”; “Tenemos más de 56
razones”; “Mujeres migrantes en lucha”; “Latinoamérica
unida, rebeldía floreciendo”; “Ni guerra que ens destrueixi,
ni pau que ens oprimeixi”; “Somos las que no están, las
asesinadas, las que se quedan en las fronteras y en el
fondo del Mediterráneo”. El record per aquestes persones
es fa molt visible, a vegades mostrant fotografíes de dones
assassinades: “Som la veu eterna de les quer ja no poden
cridar”; “Somos las hijas de las brujas que no pudisteis
quemar”.

La violació i tot tipus d´assetajament, com no podia ser
d´altra manera, ocupa un especial protagonisme, amb
cartells molt creatius: “No és abús és violació; “Soy el tipo
de mujer que si quiere la luna, me la bajo yo solita”; “La
manada no son 5 o 6, és el sistema”; “No és no, i si vols +
flexibilitat ves a ioga”; “”Hasta los ovarios de tantos
cojones”; “No em dic guapa”; “Quien ama no mata, ni
humilla, ni maltrata”. I davant de tot això, es parla de la por,
associada a la resistència: “Ens van treure tant que van
acabar traient-nos la por”; “Las calles y los espacios son de
todas. Ya va siendo hora de andar sin miedo”; “Si les dones
abaxeissin els braços el cel cauria”; “No vull ser valenta,
vull ser lliure”. I, es clar, tampoc hi pot faltar el masclisme
individual i col-lectiu que es fonamenta en el patriarcat: “El
machismo es oscuro y alberga horrores”; “Religión, capital i
Estado, aliados del patriarcado”.

La a denúncia és combina amb les crides a la
resistència i a la revolució feminista: “Lluitaré avui perquè
demà no vull ser assassinada”; “”Una revolución en toda
regla”; “Feminisme contra barbàrie”; “Som més fortes que
un Nokia 3310”; “Le he quitado las pilas a mi reloj biológico
y se las he puesto a mi vibrador”; “Sembraremos rebeldía
hasta cosechar libertad”; “No encendáis velas, encended
barricadas”; “La revolució será feminisme o no será”. La
manifestació subrratlla les diverses maneres de pensar i
viure el feminisme, la pluralitat de veus que el representa,
expressades en castellà i en català: “Feminismos, juntas y
diversas”; “Juntes fem història”.

3er acte. Dimarts 10 de març. Taula rodona
intergeneracional de dones a Montgat.


S´organitza dins del marc de les “XXXII jornades de la
dona” que aquest any compta amb un programa ampli i
divers d´activitats per als diferents trams d´eedat. La taula
la modera la periodista montgatina Núria de José Gomar,
amb la participació a una banda de cinc dones que oscil-en
entre els 60 i els 80 anys edat aproximadament: la Conxita,
la Matilde, la Rosa Mª, la Isabel i l´adelina; i a l´altra, cinc
noies d´entre 14 i 16 anys: la Maria, la Laura, la Violeta,
l´Irene i la Berta. En el transcus d´una hora i mitja es van
abocant vivències i comentaris, contrastant els punts de
vista dels dos col-lectius.

La moderadora, comença explicant algunes
conquestes de les dones com el dret a vot durant la II
República, el retrocés que van viure durant el franquisme,
amb unes infàncies duríssimes i amb poquíssimes
oportunitats d´estudiar. Una dada a tall d´exemple: als anys
60, a la ciutat de Barcelona, només hi ha havíen dos
instituts públics on podien estudiar les noies, i quatre els
nois. Una educació separada per sexes que va durar dins
la dècada dels setenta. I acaba parlant de les dones
oblidades.

A continuació llença la primera pregunta a cada
banda. “Què us hauria agradat tenir a la vostra joventut? La
gent gran ho té molt clar: més i millors estudis -una d´elles
fa esment a la poca preparació dels mestres-, una altra
parla de l´ambient opressiu a una escola regentada per
monges de clausura. “Més accés a l´informació, com la que
avui té la joventut i haver tingut més opcions professionals”.
La majoria d´elles va tenir que quedar-se a casa. Les noies,
en efecte, reconeixen que tenen més possibilitats, però
assenyalen que avui tenen por quan passegen pels parcs i
a les nits. A la pregunta de si tenen prou confiança amb els
seus pares, les respostes es divideixen. Hi ha qui sosté que
es pot parlar de tot i qui assenyla que hi ha límits, “perquè
som dierents, i també hi ha una barrera degut a la seva
educació”.

Ara les vivències es traslladen a la religió. Les va
marcar molt? Moltíssim, diuen algunes dones. I una d´elles
ho argumenta amb un discurs elaborat i contundent: “La
religió va significar una castració física i psíquica per la
dona. Encara avui, quan tinc un pensament m´he de
preguntar si això ho penso lliurement o és fruit de
l´imposició de l´educació clasista i feixista que hem patit. I
tot això em suposa un gran esforç.

Les noies, malgrat que practiquin esport -taykondo,
triatlon o vela- expliquen que les esportistes segueixen en
bona part invisibilitzades. Una àvia critica l´obsessió que hi
en l´esport, sobretot en la competivitat entre el Barça i el
Mdrid, com si no existís res més. Això les porta a parlar de
la força física i de si les dones poden fer les mateixes
feines que els homes. Tothom hi estar d´acord, encara que
hi ha qui assenyala alguna diferència, encara que calgui
avançar vers l´igualtat. I de l´esport es passa al joc, als
temps llunyans en que la mainada ocupava el carrer per
jugar a mil coses i s´explicaven històries i aventis, en que
escoltaven contes per la ràdio o es pagava una pesseta
per anar al cinema, on podies veure un parell de pel-lícules
el NO-DO (el noticiari franquista) i fins i tot varietés. Què
diferent dels temps actuals, on el joc es desplaça,
majoritàriament, als espais tancats.

Quan la moderadora els hi pregunta a les joves si
s´han plantejat ser mares, aquestes es queden una mica
tallades. Uff, és massa d´hora, venen a dir. “Em sembla
que m´esperaré molt temps, fins que no tingui tots els meus
somnis complerts”. A l´altra banda, constaten que avui la
maternitat es retrassa molt degut als estudis, al treball i a
les dificultats econòmiques. En canvi, a la seva joventut ho
tenien molt clar: “Als 20 anys ja et casaves. No podies
pensar en somnis ni en altres possibilitats. Era el normal”.
Alguna dona més jove comenta que no es va plantejar tenir
fills i filles fins els 30 anys: “Vaig pensar: ho vaig ara o
segueixo amb la professió. Va ser una renúncia personal
perquè jo volia ser artista”. Per moltes de les seves
companyes, expliquen, tenir fills era no tenir feina. “Va ser
un hàndicap per a la nostra generació”. I a vegades tenien
doble feina: a casa i a fora. Una de les estudiants intervé
per dir que que a le entrevistes de feina et pregunten: “Tú
vols tenir fills? Es clar, als homes no els hi pregunten”. Una
de les dones si va poder aconseguir una bona feina: “Vaig
anar sempre amb el cap ben alt”, perquè no la trepitjessin.
Malgrat les dificultats, se senten molt orgulloses de la
maternitat. “És una satisfacció molt gran. Tinc 13 besnéts.
Ja tinc la feina feta”.

La conversa, molt àgil i ben conduida, va arribant al
final. La pregunta és quasi obligada: “Sou feministes?”.
Totes les joves se´n senten i critiquen el patriarcat i el
discurs sobre la superioritat dels homes, i comenten que
falta molta informació i consciència sobre el feminisme per
avançar vers l´igualtat: “No hi ha dones al poder perquè es
pensa que no ho poden fer bé. El sistema patriarcal posa
moltes barreres a les dones”. Posen altres evidències de la
desigualtat: “Els nois ens infravaloren i fan comentaris
burletes i despectius”. També qüestionen la justícia: “Quan
es jutja si un home és culpable sempre hi ha el dret al
dubte, mentre a les dones ens posen més trabes”.

En el costat de les dones majors les opinions són
diverses. Hi ha qui manifesta que no sap què vol dir
exactament aquesta paraula i qui ho té molt clar: “El
feminisme reivindica una altra manera de ser: no volem
manar o dirigir igual que els homes. Hem aconseguit lleis
d´igualtat, però cal apoderar a les dones i posals-hi dífícil”.
Tothom coincideix en que caldria augmentar les quotes de
participació de les dones en tots els àmbits, i es reconeix el
valor que tenen les recents manifestacions i reivindicacions
feministes: “El món és nostre, i molts dels homes que no
van a aqueste manifestacions i es queden a casa han
d´estar espantats”.

En la darrera intervenció, la moderadora demana que
les dones grans donin algun consell a les joves. “Continueu
així, amb aquest esperit, aprofiteu el temps i estudieu,
estudieu”; “Si teniu la sort d´estudiar, aprofite-ho, perquè si
sabeu molt podreu arribar on vulgueu. Sigueu fortes”; “Com
més estudieu, més llibertat tindreu i podreu accedir a les
feines que volgueu”; “Penseu que a vegades no hi ha mals
alumnes o deixebles, sinó mestres dolents”. Després de
donar les gràcies a les seves mares i àvies que tant van
esforçar-se en temps difícils, una d´elles conclou amb una
frase de l´activista afroamericana Angela Davis: “He deixat
d´acceptar les coses que no puc canviar… Estic canviant
les coses que no puc acceptar”.

Tot plegat acaba amb aplaudiments, regals, la
fotografia de rigor i una copa de cava amb croasants per a
tothom, una trentena de dones i quatre homes.

4art acte. Per seguir endavant després del 8-M.
Educació, educació i educació.


La revolució de les dones, que afecta a tots els àmbits,
en els últims anys ha avançat força pel que fa a l´aprovació
de noves lleis i a la visibilització de les discriminacions i
violències que pateixen. Ara acaba d´entrar al Congrés dels
Diputats l´avantprojecte de la Llei de Llibertat Sexual i
també caldria tramitar quan més aviat millor la Llei
Orgànica de Protecció Integral a la Infància i Adolescència.
Aquestes i altres lleis, com la reforma laboral, són
absolutament necessàries, però no són suficients. Cal que
es compleixin de manera rigorosa i, per això, és del tot
necessari sacsejar les consciències i adquirir una nova
cultura a partir de l´educació. La situació no és gaire
galdosa, doncs és prou sabut que els estereotips de gènere
ja són presents a l´Educació Infantil: en els contes que
s´expliquen, en el llenguatge que s´utilitza o amb els rols i
comportaments que es van conformant.

També és preocupant l´augment de la violència
masclista entre els adolescents. L´organització Save of
Children alerta que en els tres últims anys el nombre de
casos de violència masclista contra nenes i adolescents
arreu de l´Estat no ha parat de crèixer: 569 casos el 2016,
653 el 2017 i 677 el 2018, últim any en que hi ha registre. I
Catalunya és la quarta Comunitat Autònoma amb més
víctimes de violència de gènere menors d´edat.

Què fer davant d´aquest panorama? Les intervencions
són diverses i complementàries: introduir una assignatura
obligatòria d´educació afectiva i sexual integral; establir
plans de prevenció i protocols de detecció i intervenció per
al professorat sobre totes les formes de violència que
puguin partir els seus estudiants com l´assetjament, l´abús
sexual o la violència masclista; reforçar la coeducació a
l´aula, al pati i a tots els espais i activitats del centre;
aprendre de les experiències que, en l´àmbit escolar i
municipal, estan treballant en una nova perspectiva
feminista; disposar de materials adequats per per combatre
tota mena d´esteotips i discrimacions de gènere; i formar i
sensibilitzar al professorat i altres agents educatius que
intervenen en la socialització de la infància i la joventut.

Només així, amb més i millor educació, aniran
desapareixent o es podran combatre millor les violències
masclistes. D´altra banda, també s´aconseguirà que les
dones que arriben a ocupar càrrecs de poder no acabin
reproduint els valors del model patriarcal com succeeix
massa sovint. No hi receptes màgiques per aconseguir-ho,
perquè es tracta d´un llarg camí ple d´obstacles i
contradiccions. Però, insisteixo, potser la millor fòrmula per
fer efectiva la revolució feminista sigui aquesta: educació,
educació i més educació.

Montgat, 11 de març del 2020