Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y mostrarle información relacionada con sus preferencias mediante el análisis de sus hábitos de navegación. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso.

Autor Tema: TRES SEQÜELES MÉS ENLLÀ DEL COVID  (Llegit 548 cops)

0 Usuaris i 1 Visitant estan veient aquest tema.

Desconnectat Admin

  • Administrator
  • Hero Member
  • *****
  • Missatges: 1219
  • Karma: +0/-0
  • Informació Local
    • Veure Perfil
TRES SEQÜELES MÉS ENLLÀ DEL COVID
« el: Desembre 13, 2020, 12:55:27 pm »
*Jaume Carbonell Sebarroja*

No insistiré amb el que tothom ja sap. O millor dit, fins el que la ciència, a dia d´avui, ens pot explicar i demostrar. Després d´un temps d´incerteses, d´assaigs i errors, sembla que s´obre una llum esperançadora amb les vacunes anunciades. Ara bé, encara es fa difícil fixar calendaris i precisar l´abast de l´immunitat. En qualsevol cas, convindria que de manera paral-lela es redoblessin els esforços per afrontar amb polítiques públiques eficients i amb els recursos econòmics necessaris tres reptes que no s´afronten -o es fa de manera insuficient- degut a la Covid i que estant produint importants seqüeles: l´assistència primària al nostre país, la salut mental i la desprotecció de l´infància als països més vulnerables, on creixen de manera exponencial el nombre de morts.

Anem a pams. Els CAP (Centres d´Atenció Primària) es van convertir amb un dels pilars bàsics de la sanitat pública catalana. Però la política de retallades i de progressiva privatització, sobretot durant el govern d´Artur Mas, van anar despullant aquest servei, amb meny personal, un funcionament excessivament burocratitzat i altres mancances. I ara n´estem pagant les conseqüències, encara que alguns mitjans de comunicació obvien descaradament aquesta situació o la relativitzen. Moltes consultes s´atenen telefònicament -no sempre amb prou eficiència-. Moltes proves, operacions i rehabilitacions es van ajornant sine die.  Els usuaris resten penjats al telèfon desesperats, hores i hores. Alguns CAP han tancat les portes o segueixen amb el mínim personal -de seguretat, d´administració o d´auxiliar d´enfermeria, cap metge-  , i la gent s´ha de desplaçar a altres poblacions, quan una de les normes de seguretat és precisament reduïr la mobilitat, sobretot la de la gent gran.

Assun Reyes, metge de família jubilada i membre de la Marea Blanca de Sant Cugat, fa un diagnòstic tan colpidor com real  d´aquest panorama: “La paciència que ha demostrat la ciutadania durant mesos té un límit, les persones que necessiten consultar els seus professionals de referència van trobant injustificable no poder-ho fer, explicar detalls íntims de la seva salut i la seva vida al mig del carrer per poder accedir al centre els va semblant inaceptable. I el primer que es van plantejar els gestors per fer front a la nova situació va ser de quina manera es podien reprimir aquestes situacions d´angoixa, de queixes expresades contundentment, i van pensar en professionals de la seguretat privada. El resultat: una porta tancada custodiada per auxiliars clíniques i personal de seguretat i llargues cues de persones sol-licitants d´atenció, persones malaltes, dretes, sotmeses a les inclemències del temps i a les quals, probablement, se´ls negarà l´atenció que sol-liciten. Aquesta és la imatge habitual de molts dels nostres centres, a les quals, estranyament ens hi hem habituat. En aquest context és fàcil entendre que hi ha reaccions airades, enfadades i angoixades”.

Aquesta metgesa ho diu molt clarament: no passa a tot arreu però si a molts llocs. El deteriorament de la sanitat pública fa que s´incrementin les ofertes d´assegurances privades,  el producte estrella que venen les entitats financeres. Però això no es pot naturalitzar de cap manera: la ciutadania té el dret de rebre una sanitat pública de qualitat, amb personal sanitari ben remunerat i amb millors condicions de treball. Al govern que surti elegit de les eleccions del 14 de febrer se li gira molta feina per revertir aquesta situació. Però  és urgent actuar sense retard  perque no  es deteriori encara més.

El segon repte té a veure amb la salut mental de la població. L´aillament del semiconfinament, la manca de relacions socials i afectives, el cansament, l´estrès, els estats d´angoixa i ansietat, l´atur en que es veuen abocats moltes persones que, de cop i volta han estat acomiadades, no paren d´encadenar ERTOS o han de baixar definitivament les persianes de les seves botigues, no fan altra cosa que augmentar la vulnerabilitat social davant la falta d´expectatives de futur. Tot plegat es fa difícil gestionar-ho emocionalment, sense els suports adequats. D´aquestes afectacions i malaties mentals se´n parla poc i no s´ofereixen dades. ¿Per què, no es tenen o no es volen donar?  Una combinació de les dues coses. Cal recordar que aquest és un tema que, degut al dret a la intimitat i a altres raons, se´n parla poc als mitjans de comunicació. I mai no es donen les xifres de suicidis, quan algunes fonts parlen de que van en augment. Les seqüeles d´aquesta mena d´episodis i enfermetats triguen a desaparèixer, i més encara si els serveis de salut mental estan col-lapsats. Això és el que va passar a conseqüència de la crisi econòmica de l´any 2008 i el que sol succeir en conflictes bèl-lics, desplaçaments forçats o en pandèmies com aquesta on es posa a prova la fragilitat i desprotecció de tots els col-lectius socials: infants, joves, persones adultes i gent gran. 

Aquests dies es parla força de la necessitat de que les famílies es retrobin a les festes nadalenques,  fins i tot flexibilitzant algunes mesures, perquè signifiquen una  ocasió immillorable per superar les solituds i refer els vincles emocionals. És un error no extremar les mesures de seguretat -millor fer una mica més que no una mica menys del que es recomana-, perquè, en cas contrari, pot ser que algunes persones que aquests dies seguin a taula al cap d´unes setmanes ingressin a l´hospital i fins i tot s´hi quedin. I el nombre de morts és molt dolorós i s´està fent insuportable. Això, és el que veiem que està passant a altres països amb aquesta mena de celebracions. D´altra banda, una cosa és evident, la salut mental de les persones s´incrementarà encara més si hem de soportar una tercera onada i els confinaments, semiconfinament i les mesures sanitàries i de seguetat es van perllongant en el temps. Vaja, que la dita popular: “Per Nadal cada ovella al seu corral”, casa com l´anell el dit aquest any.

I el tercer repte afecta l´infància dels països més pobres. Com a conseqüència de la Covid-19 s´està reduint i fins i tot paralitzant l´atenció pediàtrica básica, posant en perill la vida de centenars de milers de nens i nenes, sobretot en les poblacions més vulnerables. Segons l´Organització Mundial de la Salut 13,5 milions d´infants ja han perdut la possibilitat de rebre una vacunació -com la del xarampió- en suspendre´s campanyes massives de prevenció per culpa de la Covid. L´ONG  Metges sense Fronteres diu que, des de l´any 2000, les vacunes contra el xarampió han evitat més de 20 milions de morts infantils i que no ens podem permetre renunciar a aquest èxit que és de tots. Per això fa una crida als seus associats perquè facin aportacions voluntàries  -amb dues dosis que costen 0,74 euros es garanteix l´immunització d´un infant- per evitar que aquesta pandèmia li robi el futur a la propera generació.

És del tot imprescindible que la societat civil, cadascú segons les seves possibilitats, contribueixi a recolzar accions solidàries com aquesta o d´altres igualment necessàries. Ara bé, quina és l´ajuda dels governs dels països rics o més rics -sigui el central, l´autonòmic o el municipal- al desenvolupapament i a la cooperació internacional. Ja fa anys que Nacions Unidades va recomanar que s´hi destinés un 0,7% del PIB. Quants països ho compleixen? A finals del segle passat va haver-hi àmplies mobilitzacions populars -amb acampades d´uns quants dies al centre d´algunes ciutats- per exigir que la recomació de l´ONU es complís. Des d´aleshores sembla que aquesta rivindicació hagi quedat oblidada en algun calaix. En efecte, la cooperació internacional viu hores baixes. Ja està bé que procurem tots els nostres veins i veines de Montgat, de Catalunya o de l´Unió Europea tinguem cobertes les nostres necessitats bàsiques. Però, ¿no hauríem de mirar una mica més enllà? ¿Qué potser la ciutadania d´altres paísos pobres i vulnerables no té dret a gaudir dels mateixos drets que nosaltres?[/sice]

*Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur.





« Darrera modificació: Desembre 20, 2020, 08:55:07 am per Admin »

 
SimplePortal 2.3.5 © 2008-2012, SimplePortal